|
Patidora i gran com el segle del qual és una expressió perfecta, el segle XIX, així és com veig la figura espiritual de Richard Wagner. Me l imagino amb els trets fisonòmics plens d arrugues, sobrecarregat amb totes les seves pulsions, i gairebé no sé diferenciar l amor per la seva obra, un dels fenòmens extraordinaris més qüestionables, ambigus i fascinants del món creatiu, de l amor pel segle que omple la major part de la seva vida, aquesta intranquil la vida amoïnada, angoixada, obsessionada i incompresa, que acaba en la glòria de la fama mundial.
AUTOR
Per a Thomas Mann (1875–1955), la figura de Wagner va ser el símbol perfecte del segle xix. A la seva música, teixida amb harmonies trencades i sostingudes tensions dramàtiques, hi escoltem la nostàlgia decimonònica d un ideal perdut, d un món que un dia va ser complet i que no tornaria mai més. L any 1933 esdevenen dos fets d importància disparella: Hitler assumeix el poder i Mann publica aquest monogràfic. Potser estiguem, llavors, davant l última mirada ingenua que algú va dedicar a la figura de Wagner, tacada d ençà per l ombra del nazisme. I potser fos la prosa magistral de l autor de La muntanya màgica l única capaç de copsar en la seva totalitat la grandesa d una de les últimes figures del romanticisme alemany i del seu idealisme, que el segle
xx va destruir per sempre.
|