|
Pensar una política de la vida, i fer-ho desactivant la lògica del poder, el control i la producció d'una subjectivitat marcada per obligacions i imperatius. Pensar una política de la vida com una política sense obra ni operativitat, un espai polític per als kafkians, els Jakob von Gunten i els Bartleby que prefereixen no fer, ni obeir, ni produir.
Aquesta és la gran qüestió que ens proposa el pensament de Giorgio Agamben. A partir d'una reelaboració de la biopolítica de Foucault, Agamben desenvolupa una crítica a la màquina política d'Occident, que ha exercit el poder conformant i dividint la vida entre una vida política dotada de sentit, i una altra nua, absurda i menyspreable: poble i multitud, ciutadà i immigrant, ari i jueu.
Agamben permet depassar aquests esquemes i pensar una política de l'ésser sense obra i una vida que trobi la seva política en la destitució de les formes de domini i en la inhabilitació dels dispositius de subjectivació. Una política alliberadora que s'obri a l'ús del cos, a la contemplació, a la dansa i al joc.
|